TEXTOS DE LES CANÇONS DEL VIDEO

            TEXTOS DE LES CANÇONS DEL VIDEO

            Also Sprach Zarathustra (1896), compositor  (Richard Strauss 1864-1949). Es tracta d'un poema simfònic inspirat en el llibre del mateix nom del filòsof  Friedrich Nietzche  i que es va fer famosa per formar part de la pel·lícula de Stanley Kubrick: “2001, una Odisea en el espacio” (1968).

             Aquesta introducció curta del poema simfònic pertany a la Berliner Philarmoniker dirigida per Gustavo Dudamel (Venezuela 1981). Aquest jove director d'orquestra te una impressionant trajectòria que va començar amb els estudis de direcció  orquestral en 1995 amb Rodolfo Saglimbeni i després amb José Antonio Abreu -que en 1975 va fundar i va dirigir l'Orquestra Simfònica Nacional Juvenil i la Fundació de l'Estat per al Sistema Nacional de les Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela (FESNOJIV), que és una xarxa d'orquestres infantils, juvenils i cors que involucra prop de 500 000 joves músics- per a passar en 1999, a dirigir l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar, l'Orquestra Simfònica Nacional de la Joventut de Venezuela i, posteriorment, l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles. Posteriorment, Dudamel pren la batuta el 8 de desembre per a dirigir la Real Orquestra Filharmònica d'Estocolm en el concert del Premi Nobel 2017 i dirigí la sessió del concert de Cap d'Any del 2017 amb la Filharmònica de  Viena.

             També hi ha una genial versió funky/jazzística adaptada pel pianista i arranjador de Rio de Janeiro Eumir Deodato el qual, va escapar juntament amb altres músics brasilers, de la Dictadura Militar a Brasil mudant-se a Nova York i treballant amb Luiz Bonfá i, més tard, amb el productor Creed Taylor -CTI records- com a arranjador i tecladista. 

            Wave (1967)Antonio Carlos Jobim (Rio de Janeiro, 25 de gener de 1927 - Nova York, 8 de desembre de 1994) fou un compositor i pianista brasiler. Fou un dels principals impulsors de la renovació de la música popular del Brasil, que els anys seixanta abocà en la Bossa nova Està considerat com un dels grans compositors de la música popular del segle XX, m'atreviria a dir que junt a Gershwin, si tinguera que anar a una illa deserta, són els dos creadors musicals del segle passat que em portaria (fent abstracció obligada de Debussy, Bernstein, Porter, Ravel, Arlen, Berlin, Copland i un llarg cúmul d'extraordinaris i brillants compositors).             Jobim  és un fenòmen pel que fa a la qualitat i quantitat de cançons escrites, sobretot de finals dels 50 a principis dels 70. Fusiona la bossa-nova amb el jazz tenint en compte els estudis de piano clàssic que havia fet i els arrels dels compositors clàssics com Debussy, Chopin, Villa-Lobos, que li obrin un ventall d'estructures, aparentment senzilles, però que els que toquen les seues composicions necessiten el domini d'harmonies molt més sofisticades dins d'eixe aire melòdic de la bossa-nova i la samba i, alhora, sincopat del jazz. Des del 1956 amb la composició, junt a Vinicius de Moraes -un poeta i “bon vivant” que va anar a EEUU, França, Itàlia, Uruguay, de diplomàtic-, de la música per a la pel·lícula Orfeu Negro de Marcel Camús en 1959, com adaptació d'una obra de Vinicius “Orfeu da Conceinçao” on es reviu el mite d'Orfeu i Eurídice transposant-lo de Tracia a Rio de Janeiro durant el carnaval. El crític musical Lucio Rangel els va presentar en el bar O Villarino i després d'explicar-li Vinicius a Jobim el que volia musicalment, Jobim li diu: “¿hay algun dinerillo en ello?” No semblava la millor manera de començar la relació però, congeniaren i treballaren junts immediatament. D'ahí va eixir: Se todos fossem iguais a vocé, i “A felicidade!”

            La ciutat de Rio de Janeiro en reconeixement a la importància que A.C. Jobim ha tingut per a donar a conèixer la música i el folcklore  brasiler a tot el món, va batejar el principal  aeroport de Rio -conegut com: “Aeropuerto Internacional de Galeao”- amb el seu nom: Aeropuerto Internacional Antônio Carlos Jobim.

            Smiles and Smiles to go (1986) Larry Carlton (1948). La cançó és una preciosa melodia amb un fraseig nítid i suau dins de l'estil anomenat jazz-fusió. Carlton és un guitarrista nord-americà de jazz.  Com a molts altres músics de sessió, la seua carrera de guitarrista i compositor ha oscil·lat entre el lucratiu i segur negoci dels estudis d'enregistrament i el lideratge de bandes sota el seu nom. Ha col·laborat amb grups i cantants com: Steely Dan, Joni Mitchell, Michael Jackson, Sammy Davis, Jr., Herb Alpert, Quincy Jones, The Crusaders o Fourplay. També  ha dut a terme una prolífica carrera com a compositor de música per a cinema i televisió que li va valdre la concessió d'un Grammy en 1981 el tema original de la serie “Cançión triste d'Hill Street”.

            Reptile (2001) Eric Clapton  (està escrita per ell) em recorda amb el fraseig melòdic i el ritme al Breezin de George Benson, un altre guitarrista extraordinari en la seua primera època fins que es va obstinar en fer de Stevie Wonder. Clapton va contar en aquesta gravació amb la flor i nata del jazz fusió: Steve Gadd (bateria), Paulinho da Costa (percussió), Joe Sample (piano i teclats), Billy Preston (òrgan), Nathan East (baix)...Com anècdota: Clapton era conegut entre els seus col·legues com “slow hand”? i ens preguntàvem com, si era un guitarrista fantàstic en Cream, Yardbyrds ... li deien “mano lenta”. L'enigma el vaig llegir i té gràcia: quan anaven amics de copes sempre tenia la mà en la butxaca però no la treia per a pagar fins que algú s'animava i pagava la ronda.

            La vie en rose” (2008) Richard Galliano & Wynton Marsalis. Cal descobrir-se davant del talent que suposa fer d'una cançó preciosa de la “belle epoque” francesa a càrrec de la diva de l'estil de l'època, Edith Piaf, qui va popularitzar la cançó en 1946 amb lletra escrita per ella, en una versió jazzística extraordinària. L'acordió de Richard Galliano que li dóna eixe aire del cabaret francès amb la trompeta amb sordina de Marsalis amb entrades d'una suavitat que sembla s'esvaeix a la recerca de la bruma matinera, és per a gaudir i, alhora, agrair a qui és capaç d'oferir a la gent eixe destil·lat màgic de la música de bon gust. Escoltant versions com aquesta, hom se n'adona que la tècnica és necessària per a dominar l'instrument, però la sensibilitat per a captar l'ambient és un privilegi del talent. A Wynton Marsalis vaig tenir l'oportunitat de veure'l en directe amb el seu grup la Lincoln Center Jazz Orchestra  fa uns anys -2006- en les “Nits al Castell” a Xàtiva.

            La versió de Richard Galliano and Wynton Marsalis és un directe de Jazz in Marciac 2008.

            Olympic Fanfare and Theme -Jocs Olímpics d'estiu 1984 Los Angeles- John Williams (Nova York, 8 de febrer de 1932)  és indiscutiblement el compositor de música de cinema més reeixit, popular i conegut de tots els temps, elegit per Steven Spielberg, és la persona viva que ha rebut més nominacions a l'Oscar (48). Ha guanyat l'Oscar en cinc ocasions (El violinista a la teulada, Jaws, Star Wars, ET, l'extraterrestre, La llista de Schindler).

            Aquest tema és una simfonia a manera de fanfàrria amb una entrada de trompetes espectaculars, refermat per els timbals i que potser, Williams, ha sabut plasmar millor en la música l'esperit olímpic, la grandiositat d'uns Jocs i aqueixa inspiració "mitològica". Podríem recordar allò que deia el baró Pierre de Coubertin, fundador dels joc olímpics moderns: "L'important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar. L'important en la vida no és el triomf, sinó l'esforç. L'essencial no és haver conquistat, sinó haver lluitat bé. Difondre aquests preceptes és erigir una humanitat més forta, més valenta i, sobretot, més escrupolosa i generosa".

            Chariots of Fire (Carros de Foc) (1981) Vangelis (1943). És un compositor i multiinstrumentista originari de Grècia, un dels més destacats del corrent de la música New Age. Juntament amb Lucas Sideras i el seu cosí, el cantant Demis Rusos, formà un nou grup, Aphrodite's Child amb el qual va conèixer l'èxit a escala mundial amb la cançó “I Want to Live”. Aquest cantant es comenta que la seua veu operística és una octava més alta que la que correspon als homes. Durant aquesta època el grup va veure's obligat a exiliar-se a Londres i, posteriorment, a Paris, degut al cop d'estat de 1967, anomenat "el cop dels coronels".

            La cançó, amb profusió de l'ús de sintetitzador, es recorda per la lluita per vèncer pels anys 20 entre dos atletes excepcionals de Gran Bretanya: Harold Abrahams i Eric Lidell. Les raons que els movien a córrer era tan diferents com les seues vides: pertanyien a mons diferents, cadascun tenia les seues pròpies creences i el seu propi concepte del triomf.

 We are the Champions (1977) Queen. Llàstima que Freddie Mercury acompanyara a Rock Hudson en les circumstàncies de la malaltia -SIDA- quan es desconeixia pràcticament que fer amb el virus. Queen era un grup amb un guitarra brillant Brian May i amb el cantant -Mercury- dels més celebrats d'Anglaterra. La cançó, una balada composta per  Mercury, és una de les seves cançons més cèlebres i populars, és un dels himnes més reconeguts del rock que s'ha convertit en un himne de les victòries esportives i va ser la cançó oficial de la Copa Mundial de Futbol de 1994.

  Els himnes són els dels clubs i cadascú que opine el que vulga. A mi, especialment, em sembla més emotiu el del Manchester United.

            Vespro della Beata Vergine (1610)- Claudio Monteverdi (1567-1643). És un dels seus treballs sacres més coneguts, i és, encara avui, un dels grans exemples de música religiosa.La combinació coral amb les trompetes és, senzillament, espectacular.

Voro Verger